records

La nit és freda. Camino entre la llum tènue d'unes velles faroles plenes de gebrada. El meu alè és tan fred que al sortir de la boca es transforma en una munió de petits estels de gel, que al caure al terra es trenquen en mil·lers de pedaços.
En el meu cap sona una melodia que em porta vells records, obrint una escletxa a la paret del temps i estirant-ne vells events, tot recobrint-los de màgia i d'una delicada capa d'emoció.

Quan de petits anàvem al col·legi i aquell dia la mare va portar aquell disc, la seva primera cançó sonava tan bé que posava la pell de gallina i sense consciència hem crescut al voltant d'aquelles notes i estem immersos en un fet musical convertit en polític, creant guerres absurdes entre pobles per el simple fet de jugar a un perillós joc on es juga amb la vida de la gent, la seva història i la seva cultura, febles records contats per els més vells fins al més precís detall...

Per les notícies conten que s'acaba una guerra, però que en comença una altra de més sagnant on el nombre de baixes pot superar considerablement l'anterior. És simplement un cercle viciós que es torna a repetir de nou, un cop l'home s'hagi barallat amb els demés, ho farà amb ell mateix... i aleshores serà massa tard. El seu cos quedarà flotant en la dèbil constelació del temps, fent-lo cada cop més petit tal com es va augmentant la distància, només les coses que valen la pena seran les que rebran el do de l'inmortalitat.

Les estrelles hi seran per sempre, fins que no quedi ningú per veure-les.